Article publicat per Enrique J. Jareño Roglán. Pediatre. Centre Sanitari Integrat de Moncada. Coordinador i tutor de cursos de formació en lactància per a professionals sanitaris i membre del grup assessor de la IHAN per a l’acreditació de Centres de Salut. (Descarrega pdf)
Se sol parlar de “lactància materna prolongada” quan l’alletament dura més enllà del temps en el qual la majoria de les mares dins de la societat a la qual pertanyen ja han deslletat; en el cas del nostre mig, al voltant de l’any de vida.
En les últimes dècades del segle XX (i encara hui) la “cultura popular” ha considerat que els lactants no necessiten la llet de les seues mares més enllà de l’any de vida (fins i tot amb freqüència més enllà dels 6 mesos). Fins i tot molts professionals (pediatres, psicòlegs, educadors, etc.) han expressat esta opinió no sols en les seues consultes, sinó amb freqüència en llibres, manuals, tractats i mitjans de comunicació. S’ha dit, sense cap base científica que ho avalara, que més enllà d’eixa edat “els xiquets ja no necessiten la llet de les seues mares”, “que ja no té valor nutritiu” (el que popularment s’ha vingut a dir “el aguachirri”), “que mamar ja és un vici” i fins i tot que “psicològicament pot ser perjudicial perquè crea dependència de les seues mares”. Per això, en la nostra societat occidental continuar alletant a xiquets majors pot generar rebuig familiar, social i fins i tot dels professionals encarregats de la salut i educació dels xiquets. Veurem que diuen al respecte algunes institucions, autoritats i associacions sanitàries, avalades per múltiples estudis i evidència científica:
• Organització Mundial de la Salut (OMS) i Fons Internacional d’Emergència de les Nacions Unides per a la Infància (UNICEF): “L’OMS i l’UNICEF recomanen l’inici immediat de la lactància materna en la primera hora de vida, lactància exclusivament materna durant els primers sis mesos de vida, i introducció d’aliments complementaris segurs i nutricionalment adequats a partir dels sis mesos, continuant la lactància materna fins als dos anys o més.”
• Associació Espanyola de Pediatria: “La lactància materna és una font de salut present i futura. A major duració major és el seu benefici potencial. Es recomana mantindre-la fins als 12-24 mesos i posteriorment tot el temps que mare i fill desitgen”
• Acadèmia Americana de Pediatria (AAP): “L’Acadèmia no ha establit un límit superior a la duració de la lactància materna. Hi ha xiquets que són alletats fins als 4, 5 o 6 anys. Això pot ser infreqüent però no perjudicial.”
RAONS PER A UNA LACTÀNCIA PROLONGADA
I per què és recomanable prolongar el més possible la lactància? Exposarem algunes raons
1.- Raons filogenètiques:
Si comparem l’espècie humana amb altres grans mamífers, especialment els primats, el “normal” seria alletar fins a un període comprés entre els 2.5 i els 7 anys:
• Fins a quadruplicar el pes al naixement (2-3 anys en humans)
• Fins a aconseguir 1/3 del pes de l’adult (4-7 anys)
• Fins a 6 vegades la gestació (4.5 anys)
2.- Raons antropològiques i etnològiques:
Abans del foc i de l’agricultura, la lactància es prolongava fins als 5-6 anys (suficient dentició per a mastegar la carn crua).
En societats no occidentalitzades pre-industrials, (aborígens australians, esquimals, tribus africanes, etc.) on no s’ha introduït la indústria de productes d’alimentació infantil com en el nostre mig, la lactància sol durar entre 3 i 5 anys.
3.- Raons històriques:
Sabem que en l’antic Egipte, Babilònia, l’Índia aiurvèdica, la Xina, Grècia i Roma s’alletava o recomanava alletar fins als 2-3 anys.
En la Bíblia, en el Segon Llibre dels Macabeus, escrit l’any 124 A.C, una mare hebrea li diu al seu fill: “Fill, tingues compassió de mi que et vaig portar en el si per nou mesos, et vaig alletar per tres anys i et vaig criar i vaig educar fins a l’edat que ara tens“ (2 M 7, 27).
També l’Alcorà i el metge Avicena parlen d’alletar fins als dos anys. I, tant en l’Edat mitjana com en l’Edat Moderna, fins a ben entrat el segle XIX, en quasi tothom els xiquets han sigut alletats fins als 2-3 anys.
4.- Raons nutricionals:
Malgrat la freqüent creença de la pèrdua de la capacitat nutricional de la llet materna amb el temps, realment continua cobrint més de la mitat de les necessitats del bebé major de 6 mesos i almenys 1/3 de les del major de 12 mesos. I continua mantenint la seua qualitat proteica i lipídica, i pràcticament les mateixes concentracions de vitamines, minerals (ferro, calci), antioxidants, etc.
Eixe famós “aguachirri” de la llet de mares de xiquets majors d’1 any, s’ha demostrat que manté una capacitat energètica (de mitjana) de 88 Kcal/100 ml (D Mandel et al, 2005), mentres que la de la llet de vaca és de 64 Kcal/100 ml.
Esta capacitat nutricional és especialment important en països d’ingressos baixos, amb alts índexs de desnutrició per dificultat d’accessos a altres aliments. En estes circumstàncies s’ha demostrat que els xiquets amb lactàncies més prolongades creixen i augmenten de pes millor que els que són deslletats.
La capacitat preventiva a llarg termini que té la lactància sobre l’obesitat, hipertensió i altres factors que puguen condicionar el risc cardiovascular en l’adult es manté amb el temps i, fins i tot millora com més duradora és la lactància.
5.- Raons immunitàries
Fins a aconseguir la suficient maduresa del seu sistema immune, entre els 2 i 6 anys, el xiquet xicotet encara no es defén bé per si només enfront de patògens externs; de fet podria considerar-se com un organisme en certa manera “immunodeficient”. A més, entre 1 i 3 anys solen començar la guarderia i l’escolarització, exposant-se de manera massiva a múltiples malalties infeccioses. El que els pediatres coneixem de manera col·loquial com la “síndrome de la guarderia”.
Sabem que la llet materna aporta factors defensius com a cèl·lules vives, flora saprófita, lactoferrina, lisozim i, especialment, Immunoglobulina A secretòria. Esta immunoglobulina actúa com una barrera protectora que entapissa el tub digestiu i les vies respitatòries i defén al bebé contra tota mena d’infeccions i altres malalties, bloquejant l’entrada de qualsevol tipus de gèrmens i d’altres macromolècules estranyes (que pogueren generar problemes de sensibilització precoç i amb això de malalties al·lèrgiques i autoimmunes).
Estos factors defensius són especialment abundants en el calostre, donada la “virginitat immunitària” del nounat, però continuen sent presents durant tota la lactància. Podrien tindre una rellevància especial en alteracions del sistema immune, adquirides (per viriasis o medicacions) o per immunodeficiències congènites.
La immunodeficiència congènita més freqüent és el dèficit selectiu d’IgA. Esta malaltia pot ser molt variable en la seua manera de manifestar-se, des de ser asimptomàtica, a patir freqüents infeccions respiratòries i digestives. També genera una major propensió a la sensibilització a proteïnes estranyes (al·lèrgies, malaltia celíaca, etc.) i a reaccions transfusionals. En estos casos, prolongar el més possible la lactància podria exercir un efecte preventiu tant a curt com a llarg termini.
6.- Raons neuro-psicològiques
La maduresa neurològica i el desenrotllament psicomotor continuan més enllà dels 2 anys de vida. La llet de mare continua mantenint en la seua composició substancies molt importants per al neurodesenrotllament (LC-PUFA, taurina, etc.).
Tant per la seua composició, com per l’obligat contacte físic freqüent entre mare i fill, la lactància materna afavorix el desenrotllament psicomotor i cognitiu del lactant. Este contacte freqüent també afavorix el vincle afectiu entre els dos.
Encara que amb freqüència es diu que els xiquets alletats de forma prolongada són més dependents i immadurs, això sembla tractar-se d’una “llegenda urbana” perquè encara ningú ha pogut demostrar que això siga així. Més prompte, la majoria dels treballs en els quals s’ha avaluat a llarg termini la intel·ligència, la maduresa psicològica i els assoliments laborals i socials semblen apuntar al contrari.
7.- Salut de la mare
Gràcies als canvis hormonals que es produïxen en la mare durant la lactància (disminució dels nivells d’estrògens) disminuïx el risc de patir càncer de mama, fins a un 4.3% per cada any de lactància. Prolongar la lactància també ajuda a previndre altres malalties, com el càncer d’ovari, l’osteoporosi i la diabetis mellitus tipus II.
8.- Altres raons
Quan comencen la guarderia i l’escolarització, a més d’ajudar-los a defendre’s millor contra tota mena de malalties infeccioses, la llet materna sol ser l’únic aliment que no rebutgen en períodes de malaltia (la seua “taula de salvació”). A més de ser, probablement, el millor probiòtic i sèrum de rehidratació que podem aportar en casos de diarrea.
També pot continua sent molt interessant l’efecte analgèsic de l’alletament (“teta-analgèsia”) en una edat en què són relativament freqüents els traumatismes, les vacunacions i les visites a Urgències (amb possibilitat de procediments dolorosos com les extraccions de sang).
I, per què no dir-ho?, mentres per a la mare i el seu fill siga agradable i satisfactòria la relació que es genera amb la lactància, tenen dret a mantindre-la mentres els dos desitgen, i no hauríem d’interferir en això. Este dret estaria contemplat en l’article 24 de la Convenció sobre els drets del xiquet de 1989 (ONU – UNICEF).
MOTIUS PER A NO ATENDRE RAONS
Si hi ha tantes raons per a defendre el manteniment de la lactància mentres la mare i el xiquet així ho desitgen, per què això no sol ser així?
En el nostre mig encara un elevat percentatge de lactants no han sigut mai alletats (10-15%), i aproximadament el 60% són deslletats de forma massa precoç abans dels 12 mesos
Amb freqüència s’observa un escàs suport a la lactància en l’entorn familiar i social. Cal tindre en compte que vivim immersos en l’anomenada “cultura del biberó”, ja que durant dècades la lactància artificial ha sigut la forma predominant de criança de milions de xiquets. Almenys durant dos generacions s’ha perdut la cultura de la lactància; milions de mares, àvies i besàvies mai han alletat o ho han fet durant molt poc temps.
En esta pèrdua de la cultura de la lactància ha influït significativament el que anomenem el “miratge de la maternitat científica”: la creença que el que podem pesar, mesurar i controlar els professionals ha de ser millor que el que oferix la naturalesa i moltes vegades desconeixem. I així ho hem cregut amb molta freqüència tant els professionals sanitaris com la societat en general.
Cada vegada coneixem més sobre la composició de la llet materna, i tenim més clar que és un producte viu, un autèntic ecosistema summament equilibrat, que genera importantíssims beneficis per a la salut matern-infantil. Però, desgraciadament, este coneixement ha tardat molt a arribar i a ser acceptat per bona part dels professionals, que hem continuat mantenint pràctiques actualment desaconsellades en relació a la lactància en general, i en la lactància prolongada en particular.
També pot influir evidentment una legislació sobre drets laborals que es queda tala perquè les mares puguen conciliar el treball i l’alletament. A més d’això, en l’àmbit laboral i jurídic, poden donar-se moltes situacions que obliguen a llargues separacions, com a treballs amb horaris molt amplis, obligació de viatges, custòdies compartides, etc. En estos casos, amb freqüència, quan la mare reclama solucions que puguen facilitar mantindre l’alletament en un xiquet major de 12-24 mesos, se li respon que el xiquet a eixa edat “ja pot menjar de tot i no necessita la lactància”. En tot cas, pot extraure’s la llet (sempre serà millor que altres lactis), però cal tindre en compte que la llet extreta i emmagatzemada en refrigeració i/o congelació pot veure minvades algunes de les seues interessants propietats: capacitat antioxidant, cèl·lules vives, flora *saprófita (microbiota), concentració d’Immunoglobulina A, etc.
I, lògicament, en tota esta desfeta de la lactància també han pogut influir els interessos econòmics i les campanyes de màrqueting de la indústria de fórmules comercials infantils, els beneficis de les quals han arribat a aconseguir els 55.000 milions de dòlars anuals.
Consulta bibliografia en el pdf.