El pròxim 1 de gener entra en vigor el permís per naixement, adopció o acolliment de 16 setmanes per als nous pares, equiparant-se la duració del mateix independentment de quin progenitor sigues.
El nou permís es dividirà en dos terminis: unes primeres sis setmanes obligatòries, ininterrompudes i a jornada completa, posteriors al part o a la resolució judicial o decisió administrativa, en cas d’adopció. I després, les deu setmanes restants es gaudiran en períodes setmanals acumulats, dins de l’any següent al naixement o al dictamen de l’adopció, devent aquestes acordar-se amb l’empresa, que fins i tot podria forçar a prendre el descans a temps parcial i/o en determinades dates.
El permís, a més, podrà incrementar-se una setmana per a cada progenitor en cas de discapacitat de cada fill, a partir del segon. De la mateixa manera, després d’un part prematur i hospitalització superior a set dies, es podrà ampliar el permís fins a un màxim de tretze setmanes.
A diferència d’altres regulacions passades, els progenitors no poden cedir-se setmanes entre ells.
Davant aquestes novetats la nostra advocada Nuria Benito comenta:
Diuen que és per perseguir la igualtat efectiva, a mi em sembla que és ficar amb calçador alguna cosa que hauria d’inculcar-se des de xiquets, a l’escola, en la societat… i no a través d’imposicions que condicionen l’organització de la nova família, que és l’única que sap quines necessitats té i hauria de ser lliure per a autogestionar-se. També em resulta “cridaner” que els progenitors no puguen ser lliures en la cessió de setmanes i no obstant això sí que permeta el legislador que deu d’aqueixes setmanes estiguen condicionades a la negociació amb l’empresa.
En la teoria es tracta d’una mesura que persegueix l’exercici compartit i real de la cura dels bebés entre tots dos progenitors, a través d’aqueix descans retribuït que el facilita. Ara bé, era realment una reivindicació social o es tracta d’una mesura que persegueix un canvi social que encara no és real al 100% en totes les llars? Des de la meua experiència, a través dels permisos de lactància acumulats, excedències per guarda legal i reduccions de jornada per la mateixa causa que venim tramitant per a les treballadores (que són en un aclaparador percentatge majoritari els qui l’interessen), entenc que la vertadera reivindicació feminista i necessitat real (des de fa anys) no passava per prioritzar l’equiparació de drets a través d’igualar en 16 setmanes els permisos per naixement entre tots dos progenitors, sinó facilitar que la dona-mare puga continuar amb la seua carrera professional sense renunciar a atendre el seu bebé més enllà de les molt escarides 16 setmanes. Que no haja de renunciar a cuidar al seu bebé nounat (perquè amb 16 setmanes ja em direu què és), per continuar amb el seu somni professional. Perquè clar, pretenem que la mare continue en el seu acompliment laboral més enllà de la seua maternitat, però per a això, a la vista de la pràctica habitual que vinc observant des de l’inici de la meua marxa professional, la realitat és que voluntàriament renuncien a ascensos, promocions, viatges, jornades maratonianes, torns, part de sou (o a vegades tot), i fins i tot el seu propi lloc de treball, amb la finalitat d’acompanyar, alimentar i atendre el seu bebé en els primers mesos de vida.
Com proposa Nuria, hem de continuar defensant l’ampliació d’un permís per naixement, acolliment o adopció per a la mare que lliurement ho desitge, que li permeta compaginar la seua ambició professional amb el seu desig natural i biològic d’alletar, cuidar i protegir al seu nounat, com a mínim, fins al seu primer any de vida.